El part és una funció natural del cos de la dona quan arriba a termini l’embaràs d’un bebé, generalment entre la setmana 38 a la 42 a partir del seu inici.

Des de que se varen començar a atendre els parts als hospitals per poder accedir a les noves tecnologies quan les coses no sortien del tot bé, se va crear una tendència a actuar de forma intervencionista inclús en els casos en que tot seguia el seu curs.

Amb la intenció de controlar el dolor, d’accelerar el procés, de prediure el moment perquè fos més còmode per als professionals, etc., se va anant perdent de vista tota la dimensió humana d’aquest aconteixement tan especial per a la vida del recent nat i dels seus pares. I, poc a poc, les veus de les dones, el respecte pel seu cos, les necessitats emocionals de les famílies, els instints més primaris de tot ésser humà, varen quedar tapats per tota clase de protocols que, en aparença, milloraven els resultats, i que s’ha vist que, a la llarga, creava altres problemes sobre la qualitat de l’experiència, les capacitats d’adaptació dels recens nats a la vida a fora del ùter matern i la possibilitat d’alletament maternal amb èxit.

No és el mateix néixer a termini per a la maduració dels diferents órgans, que néixer abans amb cessària perquè el metge pugui descansar el cap de setmana. No és el mateix que la dona hagi gaudit de llibertat de moviment, sense perdre seguretat mèdica, a que hagi quedat fermada a un llit en possició horizontal, la pitjor per travessar la dilatació i la més perillosa pel nadó. Ni tampoc és el mateix que no li hagin explicat a la dona el que li feien, ni perqué li han tallat el periné per si de cas, li hagin posat oxitocina per animar el part, fins arribar a una experiència aliena al seu cos i la seva consciència.

Ni té les mateixes conseqüències que, en néixer el nadó, pugui quedar sobre la panxa de la mare des del primer instant i pugui sentir la seva veu, la seva olor, el seu sabor, la seva calor (el més parescut al que tenia dins la seva panxa), que ser separat, traslladat, perfumat, calmat amb un biberó de glucosa. Cada una d’aquestes diferències marcaran la qualitat del vincle entre la mare i el seu fill, i també la salut física i emocional de tots dos al llarg de la seva vida.

Són tan importants aquestes diferències que, des de la OMS (Organització Mundial de la Salut), es recomana afavorir, en tots els casos, la seqüència fisiològica del part, reservant les intervencions mèdiques per a quan siguin absolutament necessàries.

Per afavorir un part fisiològic es respecten el temps i les necessitats del cos de la dona, a més de les seves emocions. Si tot va bé a l’embaràs, s’evita emprar cap mitjà per desencadenar el part (rotura de mebranes, rompre sa bossa d’aigua, possar oxitocina…), es deixa que la dona estigui acompanyada de dues persones que li donen tranquil·litat (la seva parella, una doula, una amiga, la mare…), es respecten les condicions que ajuden a que el còrtex cerebral s’apagui i prengui el control l’hipotàlem, una part primitiva del cervell, comú en tots els mamífers, que és el que sap el que convé en cada moment: necessitat de seguretat sense sentir-se observada, molta intimitat, una llum de penombra, ambient càlid i silenci.

Llúcia Mir

Revista “Arros amb salseta”, juny 2011

Tagged with: