Després d’unes quaranta setmanes d’embaraç, a la fi arriba el moment de parir. Els dies anteriors potser haguem tengut algunes classes de molèsties diferents a les que anàvem sentint, com contraccions esporàdiques que es diuen pròdroms, dolors en els ossos de la cadera perquè el cap del bebé va encaixant-se, una baixada de la panxa, inclús un canvi a l’expressió de la cara.

Però quan comença el procès del part ens podem donar compta de diverses maneres: en algunes dones, durant el vespre, mentre estam dormint, les mateixes contraccions se fan un poc més intenses i regulars; en d’altres, quan ens aixecam el matí, ens cau líquid entre les cames i recordam que això vol dir que hem romput la bossa d’aigua; de vegades surt molta quantitat de cop, però també potser que ragi lentament. En tot cas, ens fixam amb el color que tenen, ja que si són transparents o rossades sabem que tot va bé i hi ha un cert temps de marge per esperar que la resta del procés es desencadeni. En canvi, si són verdes o marrons (allò que en diuen aigües brutes), és convenient anar tot d’una a l’hospital; també podria ser que per la vagina ens surti un fluxe d’aparença i quantitat variada que es diu el tap mucós.

Tots aquests són signes que el procés ja està en marxa, però l’ordre i la intensitat, i també el temps de duració, poden ser molt diferents en cada dona, i en una mateixa dona, en cada un dels seus parts.

Es considera que estam de part quan en arribar a l’hospital i en fer-nos un tacte la comare, ens troba que ja estam d’uns dos a tres centímetres de dilatació.

En general, en aquests moments ja tenim contraccions més fortes i continuades, encara que la percepció de dolor de cada dona serà ben particular.

El més segur és que si encara no hem arribat a aquest punt i les proves del batec del cor del bebé ens diuen que tot està bé, ens tornin a enviar a casa.

En general, quan es desencadena el procés, si estam tranquil·les, podem afavorir la seqüència fisiològica fent, durant el màxim de temps i en la mida del possible, les nostres coses de la vida quotidiana. No estic dient anar a fer feina i estressar-se o cansar-se fent net a ca nostra, ni tan sols oblidar-nos del que està passant; més bé, per exemple, si és de vespre, intentar dormir el que poguem mentre ho permeti la intensitat de les contraccions; menjar allò que ens véngui de gust, dintre d’una línia que no sigui molt feixuga, per agafar forces; si és de dia, caminar o quedar amb una amiga per estar amb ella o tenir a la parella al nostre costat, per anar deixant que el cos vagi fent la seva.

D’aqueixa manera, les endorfines naturals van augmentant a mida que ens endinsam a la part més intensa del procés. Arriba un moment en que ja és evident que tot gira al voltant del que sentim i que veurem clar que és hora d’anar a l’hospital, una referència pot ser que tenim contraccions cada cinc minuts, que duren un minut, des de fa una hora.

Cada dona i cada parella, a més de la informació que poguem tenir, comptam amb el sentit comú i el respecte en tot moment, de la necessitat de sentir-nos tranquil·les, així que tots aquests factors es tendran en compta a l’hora de prendre aquesta decisió.

Però segur que ja queda ben poc per veure-li la cara al nostre nadó i gaudir de la seva presència.

Llúcia Mir

Revista “Arros amb salseta”, octubre 2011

Tagged with: