Acaba de néixer el nostre fill i el llarg camí que ens ha duit a aquest moment queda eclipsat per la meravella de veurer-li la cara i aquest cos petit i perfecte, ensumar l’olor de la seva pell de melicotó i mirar-nos en els seus ulls que se claven en els nostres.

Moment màgic per a la parella, moment únic per al nadó que acaba de passar d’un mitjà aquàtic a la terra, amb les seves sensacions de gravetat, d’una respiració i alimentació a través del cordó umbilical a una respiració pulmonar, d’uns renous i una llum amortiguats, al mon exterior ple d’estímuls.

Totes les característiques ambientals que afavoreixen el part fisiològic s’han de seguir mantenint una bona estona des de que neix l’infant. El millor per a ell, el que més se sembla al que vivia quan estava dins la panxa, és estar despullat damunt la pell de la mare, sentint la seva olor, escoltant la seva veu i el batec del seu cor, notant el seu abraç, mirant els seus ulls, tastant el sabor dels seus pits… visquent amb un bany d’oxitocina, la que diuen “hormona de l’amor” que és present en grans quantitats en el moment de néixer, el seu primer enamorament.

En aquests instants és important el respecte pel ritme de les pulsions del nadó, esperar a que el cordó deixi de bategar per tallar-lo, deixar-lo experimentar amb la succió als pits mentres a la mare se li va desprenent la placenta, no fer-li res que no sigui imprescindible, mantenir un ambient d’estímuls suaus i, si tot está bé (la respiració, el batec del seu cor), esperar el que calgui per mesurar-lo, pesar-lo i fer el test d’Apgar.

Quan hem travessat el part, el més important, si tot ha anat bé, és el fet de tenir amb noltros al nostre fill. Però, quina és la petjada que sentim en el nostre cos, en el nostre cor?.

En els parts hi ha implicades tantes variables, tantes emocions, tanta intensitat, que segur que no ens deixa indiferents. Poden intervencions mèdiques que ens hagin fet (que haver sortit les coses d’altra manera com les imaginàvem, referit al dolor, a les podem sentir com a necessàries o no), respecte al temps que ha durat o a com hem anat reaccionant.

Serà important honrar l’experiència concreta que ens ha tocat viure, acceptar totalment el procés que ens ha duit a aquell instant i, en tot cas, aprofitar el que hem après sobre nosaltres mateixes per augmentar el nostre nivell de consciència i reconéixer el Poder que representa parir i convertir-nos en mares.

A partir d’aquí ens endinsam en un nou temps que estarà ple de diferents etapes, però que durarà la resta de la nostra vida. Si és el primer fill, noltros acabam de néixer com a pares, com a família. Si ja en tenim d’altres, cada incorporació modifica totalment el lloc que ocupen la resta de membres de la família. I continua l’aventura de ser pares.

Llúcia Mir

Revista “Arros amb salseta”, novembre 2011

Tagged with: