Un pic a fora del cos de la mare, el mínim que sent un recent nascut, és que el món és molt estrany. El bebé es forma des dels materials biològics d’un home i una dona, es desenvolupa dins el cos de la dona, i, en sortir a l’exterior experimentará una de les grans fites de la seva vida.

El canvi és molt gran. Imaginem per un moment que hem sentit, tots i cada un de nosaltres, quan vàrem néixer. La temperatura era constant al voltant dels 37º, tots els sorolls estaven amortiguats, igual que la sensació de pes, el més probable és que duguéssim vàries setmanes cap avall, a més de sentir que, poc a poc, l’espai era més estret.

La sensació de tenir gana no existia perquè estàvem alimentats, constanment, a través del cordó umbilical, a través del qual també rebíem l’aportació d’oxigen. Els olors i els sabors eren els de la nostra mare, i no en distingíem com a separats d’aquell cos que ens albergaba.

Varem néixer sent totalment vulnerables, probablement ja teníem ganes de sortir perquè l’espai era cada vegada més reduït i una sèrie de senyals químiques i biològiques avisaren al nostre instint de que era el moment, encara que no sabíem el que ens esperava en el moment següent, a l’altre costat.

Les condicions que més se semblen al que estàrem visquent durant unes 40 setmanes, són una llum de penombre, sorolls fluixos, el nostre cosset nuu damunt la pell de la nostra mare, sentir la seva olor i tastar el seu gust a través del seu pit, ben tapadets, notant els seus braços que ens envolten i la seva veu que ens tranquil•litza.

Tot el que ens allunyi d’aquesta situació ideal és una font d’estrès per a nosaltres com a bebés.

En néixer, només comptam amb els nostres instints que ens acompanyen des del primer moment. Un dels més importants és el reflexe de succió que ens du a cercar el mugró de la mare i xuclar, i, entre d’altres que també conformen la nostra capacitat de supervivència, h i ha la certesa de que el món se sembla al que era si estam a prop de la mare.

És vera que no sempre les coses surten com volíem o esperàvem; en la mesura del possible, si som capaços de comprendre les necessitats dels nadons, els podem evitar aquelles situacions que  augmentin la seva inquietud i pertorbin el desenvolupament natural dels seus instints.

Només quan no hi hagi més remei, i durant el temps mínim necessari, el deixarem viure situacions estressants, que, a més, també són difícils per a la mare que acaba de parir.

Quan estam a fora, en acabar de néixer en aquest món tan estrany, encara torbam un parell d’anys en diferenciar-nos de la nostra mare, compartim el mateix camp emocional i sentim que el seu cos és el nostre. Això vol dir que tot el que senti la nostra mare ho sentim nosaltres, i des de la nostra posició instintiva i vulnerable no sabem de raons ni d’esperes, no sabem d’espai entre els nostres cossos, ni d’horaris per menjar. Però sí sabem que el món és un lloc segur dins dels braços de la nostra mare.

Llúcia Mir

Revista “Arros amb salseta”, gener 2012

Tagged with: